ANTONIO BLAY FONTCUBERTA
Antonio Blay nasqué a Barcelona el 1924 y morí en aquesta ciutat el 1985. Des de molt jove s’interessà per la perspectiva oriental de la realitat i es va preocupar per donar-li una forma que fos útil y eficaç per la nostra mentalitat occidental. Però aquesta tasca no fou un treball intel·lectual sinó el producte de la seva pròpia experiència, una experiència que el portà a fer un viatge personal fins el centre de la realitat. Des d’allà res te secrets, tot es claredat i y bondat; i ell transmetia aquesta evidencia i bondat al mateix temps que invitava a cadascú a realitzar el seu propi viatge. Per a ell, aquest era el sentit de la existència: descobrir la realitat que som.
El camí que indicava era ser cada vegada més un mateix: sense creences no contrastades personalment, sense receptes per a eludir les dificultats; utilitzant la vida como una escola i els problemes como un estímul per descobrir la nostra naturalesa essencial. No es tracta de donar voltes a les coses sinó de mirar-les amb la suficient intensitat i profunditat per a comprendre el significat que tenen i el paper que juguen en la nostra evolució. Mirar amb interès per veure i comprendre porta cap a una posició central d’equilibri, seguretat i amplitud que possibilita la llibertat total.
Blay era un reflex vivent d’aquesta llibertat, fortalesa i serenitat. Però el més extraordinari es que ho era conservant al mateix temps l’aspecte d’una persona normal: un de més, un que, senzillament, s’havia adonat del que som tots.
Blay en imatges i paraules.
El potencial.
Aquesta potencialitat, d'on sorgeixen totes les meves respostes, no és una cosa allunyada de la realitat. A aquesta potencialitat, l’anomeno precisament potencialitat només perquè ho miro des de la meva percepció física, o la meva experiència sensorial, ja que aquesta potencialitat, en el seu propi nivell, és la meva realitat; i és en aquest pla de l'experiència concreta que es va manifestant com la meva realitat personal en el temps i en l'espai. Però tot el que jo vaig sent i el que pugui arribar a ser en aquest procés d'esdevenir, tot això és l'actualització en el temps, en allò fenomènic, d'alguna cosa que jo ja sóc en un nivell o en un punt més central. I aquest nivell o punt central és el que realment sóc. I a més, ho sóc constantment, és la meva identitat, és el que sóc en mi mateix; i el que jo vaig actualitzant són maneres de ser d'aquest Ser total.
L'amor.
L'amor, com a força central -quan es viu en profunditat i no com un estat d'excitació o d'apassionament-, és una força sintètica que tendeix a reorganitzar-ho tot, a centrar-ho tot, a harmonitzar-ho tot. L'ideal seria que arribéssim a viure sempre des d'aquí, perquè el que es viu és només un indici de la realitat és gran que som. Es tracta, doncs, d'instal·lar-nos ja allà. L'art de créixer en la vida consisteix en el fet que jo vagi progressivament ocupant el meu veritable lloc, i des d'aquesta zona més profunda pensar, sentir i actuar.
L'energia.
L'art de ser capaç de fer grans coses no consisteix a fer molta força sinó a permetre que la força infinita que ens anima funcioni, sense posar-li cap trava. I jo no li poso cap trava quan sóc capaç de viure des del centre i obert a les situacions. Llavors, viure així, no crea cap problema; viure així és quan un és capaç naturalment de respondre a tota situació de la manera que convingui sense tensió, sense el menor esforç.
La ment.
La ment és diferent de l'energia i diferent de l'amor. La ment és el que ens fa plantejar un problema, la qual cosa ens permet comprendre que hi ha un problema, formular-lo i buscar una resposta amb sentit a aquest. I això és diferent de l'amor. Tot el que estudiem, ho estudiem amb la ment; i tot el que coneixem ho coneixem amb la ment. Cal arribar a adonar-se de la ment com a facultat, com a nivell, perquè és aquesta ment la que es posa en contacte amb el nivell superior, aquí és on estan totes les respostes, tota la intel·ligència. Llavors, la ment, en silenci, formula una pregunta; i després es queda en silenci, atenta, receptiva, des d'aquest mateix punt, o cap a aquest mateix punt d'on sorgirà la resposta. És a dir, que és partint de la ment en la seva formulació intel·ligible que s'està mantenint contacte amb la ment superior. Quan es passa al pla del sentir, ja se n'ha anat de la ment; la ment és el pla del conèixer
